Reflexions...

El Blog en si, és un espai de reflexió sobre el dia a dia de les pràctiques en relació als continguts que s’han treballat al llarg de la carrera, els objectius plantejats, les metes assolides, els canvis que s’han dut a terme, tots aquells processos reflexius i emocionals que s’han mogut en la nostra persona....

Aquesta pàgina pretén construir-se com un espai de reflexió, que a mode de resum i conclusions pugui fer palès de mode més literal i escrit els continguts i reflexions que s’han elaborat al llarg d’aquets blog i d’aquestes pràctiques.

El fet d’haver realitzat tant el pràcticum I com el pràcticum II al mateix centre, dóna certa continuïtat a les reflexions que ja van quedar paleses en l’anterior Blog, però que per qüestions organitzatives i de continguts força diferents s’ha considerat convenient construir un Blog nou.

Exposo això, perquè en aquets espai també inclouré reflexions que es van portar a terme en l’anterior blog, com a mode de donar un sentit global a aquests pràctiques, doncs per molt que s’hagin realitzat treballs amb desiguals objectius, i amb un grau d’implicació també diferent, el component pràctic i reflexiu esdevé un procés continuo.

Els rols professionals

Un dels aspectes que trobo important assenyalar, com ja ho he fet al llarg del blog és la separació de les funcions associades als rols professionals.

Jo vaig estudiar pedagogia i actualment treballo com a pedagoga en un equip tècnic d’un centre d’acollida. Sovint en to burleta, hi ha cert debat entre pedagogs i psicòlegs i les tasques que hauria de desenvolupar cadascun d’ells dins l’equip. Dic en to burleta perquè tot acaba esdevenint una broma i al final, més o menys en la meva feina ( valoració sociofamiliar dels infants ingressats al centre d’acollida) tots acabem fent el mateix, cadascú  amb un tarannà propi associat a cada rol professional ( els pedagogs som més d’explicar i fer entendre, mentre que els psicòlegs potser són més concisos i catalogadors) però les valoracions no deixen de fer-se de forma conjunta i amb una visió compartida.

Aquest debat però, lluny de l’humor que pot existir en un despatx, considero que és prou important per que cadascun dels professionals des del seu àmbit de treball hi reflexioni.

Al llarg del pràcticum s’han anat donant diferents circumstàncies que han posat molt en joc aquesta temàtica i m’agradaria fer-hi algunes reflexions al respecte.

Personalment penso que els psicopedagogs són els especialistes entesos en els processos d’ensenyament i aprenentatge sobre els quals pot incidir-hi per a promoure’ls, millorar-los i/o  adaptar-los.

Com molt bé explicava Elena Martín en el vídeo del 15è aniversari dels estudis de psicopedagogia de la UOC, un dels límits que hauria de tenir l’àmbit de la psicopedagogia és el context terapèutic, és a dir, el professional de la psicopedagogia no hauria d’aprofundir tant en la naturalesa dels trastorns que giren al voltant dels casos, sinó més aviat centrar-se en les necessitats d’aprenentatge que es deriven dels mateixos trastorns.

Penso que aquest fet és més important per no extralimitar funcions que no ens pertoquen i per la qual no hem rebut la formació adequada.

Tal i com explicava Eulàlia Torres de Beà en el seu llibre: Disléxia en el desarrollo psíquico: su psicodinámica, (pàg. 115), “ Considero a la reeducación correctamente conducida como una forma de psicoteràpia”. Doncs el “reeducador” ha de saber trobar la forma de construir significats amb el subjecte a partir d’una vinculació professional, de la utilització d’un registre adequat, amb un bon nivell comprensiu que faciliti una comunicació significativa. Això és suficientment complicat i important com per sumar-hi funcions, les reeducacions en aquests sentit esdevenen teràpies “educatives” que serveixen per ajudar realment a l’alumne, ja són una teràpia pròpiament dita i no cal extralimitar-nos en voler abordar àrees que no ens pertoquen. El psicopedagog en aquest sentit cal que promogui i afavoreixi els processos d’ensenyament aprenentatge, posant l’emfasi especial en aquests processos psicològics no en d’altre

Penso que des del centre aquesta diferenciació es troba molt marcada i present en el seu funcionament, doncs és el que marca la naturalesa de les relacions que s’estableixen entre les professionals del centre.

La reeducació

Un dels conceptes que ha adquirit major pes i que m’ha fet reflexionar més durant la realització de les pràctiques  ha estat el de reeducació.

Sovint molts pares quan detecten un baix rendiment acadèmic, dificultats en algunes de les àrees escolars pensen en sol·licitar algun tipus de reforç escolar, concebut com un tipus de classe particular, el que sempre hem anomenat repàs.

Les reeducacions però no són un repàs, malgrat segurament en alguna de les sessions es puguin combinar elements propis d’aquests reforços. Crec que cal dotar d’importància la tasca que porten a terme els professionals de la psicopedagogia en aquest sentit i entendre de forma clara aquest concepte.

Les reeducacions són intervencions psicopedagògiques personalitzades, orientades a treballar dificultats escolars, amb infants i/o adolescents amb problemes escolars, trastorns de l’aprenentatge i/o trastorns per manca d’atenció i/o hiperactivitat i té com a objectiu millorar la relació que té l’infant o adolescent amb el seu procés d’aprenentatge i la manera que té d’adquirir coneixements.

Aquí és on segurament rau la gran diferència entre la reeducació i el repàs, els infants que reben aquest tipus de suport són aquells que presenten un rendiment en lectura, càlcul, expressió escrita... substancialment inferior a l’esperat respecte els companys de la seva edat, prenent com a referència proves normalitzades, és a dir que presenten dificultats o trastorns de l’aprenentatge. No aquells que necessiten solament aprofundir en una assignatura  o àrea en concret.

En les reeducacions s’intenta treballar en l’arrel de les dificultats, incidint en la recuperació dels aprenentatges ( lectura, escriptura, càlcul, matemàtiques...), en la planificació i l’organització (agenda, horaris, rutines, apunts...). Es treballen tècniques d’estudi ( subratllat, resums, esquemes,...). Es potencien conductes adequades, tals com estar assegut a la cadira, acabar les tasques, pensar abans de respondre...) i reduir/eliminar les poc adequades (comentaris fora de lloc, aixecar-se constantment, no seguir instruccions, cridar...) generalitzant aquestes conductes a tots els àmbits problemàtics.

L’eix central de tota reeducació és la relació entre el terapeuta i l’infant, basada en establir un vincle, una comunicació, una interacció que incideixi en la capacitat d’aprendre de l’infant. Seguint amb Eulàlia torres de Beà “ así como en la escuela el maestro enseña materias y para el niño que està en condiciones de aprederlas la asimilacion de nuevos conocimentos aporta indirectament su maduración, la reeducación busca directamentemadurar funciones, permeabilizar la capacidad de aprender”

Penso que a banda un element clau en aquesta tasca és el treball de la motivació i de l’autoestima  tan per enfocar els aprenentatges com  les dificultats de motivació i autoconcepte que se’n deriven.

Un element important a tenir en compte a l’hora de fer una reeducació és l’edat:

Nens/es abans dels 4 anys: els problemes motrius necessitaran intervenció professional, en aquest cas estimulació precoç. Pel que fa als problemes de grafisme podran treballar-se amb la col·laboració de la família i el suport del/la professional.

Nens/es de 4 a 10 anys: és la millor edat per fer una reeducació amb èxit.

Nens/es de 12 a 16 anys: els problemes de lecto-escriptura s’abordaran amb la reeducació, sempre i quan no s’hagi adquirit el nivell necessari. Quan el que es requereix la persona és reforçar el nivell adquirit, és millor fer reforç escolar.

Un mal rendiment escolar no sempre suposa fer una reeducació. En cada cas caldrà fer una exploració i un diagnòstic diferencial, que ens permeti decidir el tipus d’intervenció que es requereix.

Les reeducacions no tan sols van enfocades a l’infant i/o adolescent sinó que també tenen en especial consideració la família i l’escola.

Algunes consideracions per la reeducació de la dislèxia:

La reeducació no és una recuperació purament didàctica, cal tenir en compte que la dislèxia afecta a tota la personalitat i els errors en lectura són bàsicament manifestacions externes d’uns processos mentals poc estructurats. Seguint a Brueckner i Bond es proposen una sèrie de principis que s’haurien de tenir en compte en tot el tractament i reeducació dislèctica:

-Estar basat en un bon diagnòstic, ja que un diagnòstic complet ens donarà informació sobre la situació general de l’alumne, l’ambient familiar, el coneixement de les actituds, motivacions, personalitat, comportaments,...

-Considerar l’aspecte emocional de l’infant, les reeducacions han de conèixer l’estat emocional de l’infant i les diferents actituds que pot adoptar ( submissió, resistència, tancament, desinterès, demanda continua d’ajuda...)

-Cal considerar la influència familiar, doncs el coneixement de la realitat familiar i el seu entorn ajudarà al professional a conèixer millor els problemes de l’infant.

-Seleccionar curosament els exercicis i el material, el material utilitzat haurà de ser atractiu per despertar el seu interès, proporcionat en tamany i pes perquè aprengui a manipular-lo fàcilment, de dificultat graduada a la seva edat i característiques, i adequat als interessos personals. sostinguts sempre que sigui possible en la utilització de materials diversos i de recolzaments visuals, manipulatius que ajudin a organitzar i fixar l’aprenentatge, tenint en compte que els exercicis senzills donen seguretat i confiança i el motiven a seguir endavant malgrat l’esforç que suposa.

El joc com a construcció d'aprenentatges

Durant la realització de les pràctiques, amb converses amb la pedagoga i observacions de les dinàmiques establertes en les diferents sessions he pogut comprovar en primera persona la importància del joc en la construcció dels aprenentatges.

A l’inici de la realització de les pràctiques em vaig centrar molt amb els materials utilitzats, en els llibres i fitxes  expressament dissenyades per a tractar diferent problemàtiques, veient-les com a un element clau de la reeducació i com a quelcom programat i predissenyat, un model estandarditza a seguir.

Més endavant m’he adonat que aquestes fitxes i programacions configuren un espai molt menys important que el joc en l’intervenció realitzada per la pedagoga, i si bé poden ser utilitzades com una guia, en el moment de portar-ho a la pràctica tenen un pes insignificant respecte el joc.

El joc es configura com un element indispensable per a fer partícip a l’alumne del seu propi procés d’aprenentatge, un aprenentatge que va construint poc a poc i sense que ni tansols s’adoni del que està treballant, fent de les sessions quelcom divertit i vivencial que ajuda a interioritzar continguts i treballar l’arrel del problema sense que l’alumne en sigui conscient i pugui activar qualsevol tipus de defensa o reticència.

Aquest element m’ha fet reflexionar molt sobre les teories i mòduls d’aprenentatge treballat durant la carrera. Podent relacionar la praxis amb teories  i autors que hem conegut tals com el constructivisme o vigotski.

Des de la teoria constructivista, se’ns anunciava la necessitat d’otorgar a l’alumne les eines que li permetin els seus propis procediments per tal de resoldre una situació, fent que les seves idees es modifiquin en el procés i permetin que segueixi aprenent.

Pel constructivisme el procés d’E-A és concep com a quelcom dinàmic, participatiu i interactiu que situa a l’alumne a l’eix principal d’aquest procés, de manera que el coneixement sigui una autèntica construcció seva.

Talment com passa amb l’alumne a les sessions psicopedagògiques on és l’alumne qui a través de la seva participació i experiència ( guiada i propiciada pel professional) construeix el seu aprenentatge.

En relació al tema que ens ocupa en aquest cas, el Joc, cal recordar la figura de Vigotsi, qui concebia el joc com un instrument i recurs capaç d’impulsar el desenvolupament mental de l’infant, facilitant el desenvolupament de les funcions superiors tals com l’atenció o la memòria. 

Per Vigotski mitjançant el joc, el procés de concentrar l’atenció i recordar es fa de manera conscient divertida i sense dificultat. Per l’autor el joc és una part essencial de desenvolupament, ja que amplia de manera continuada la zona del desenvolupament pròxim a la vegada que contribueix a expressar i regular les emocions.

En les sessions de reeducació mitjançant el joc els infants aprenen o amplien capacitats d’atenció, memòria o creativitat i de forma progressiva van desenvolupant la seva intel·ligència.  

 Quan els infants juguen, generalment no tenen la intenció d’aprendre, sinó d’experimentar i divertir-se element clau en el procés d’Ensenyament i aprenentatge. En aquest sentit la tasca del psicopedagog consisteix en afavorir les condicions i dinàmiques perquè els aprenents creïn nu coneixement o modifiquin el ja existent.

El blog com a eina de construcció i autoregulació de l’aprenentatge:

Al realitzar les pràctiques i veure que la segona es tractava d’un blog la meva reacció va ser de desànim total. Primerament perquè no tinc una bona connexió d’internet a casa i després pel volum de feina que genera el fet de compartir tota la informació, redactar-la, buscar continguts, i sobretot la presentació i el format.

Ara que és el moment de finalitzar el blog, m’agradaria fer una petita reflexió al respecte, doncs la meva percepció respecte l’eina ha canviat molt i m’agradaria fer-la constar a l’apartat de reflexions, per tots els pensaments i aprenentatges que m’ha generat.

Si un aspecte té el pràcticum és que el volum de feina és gran i la informació i coneixements que es mouen també són importants. Sovint m’he trobat perduda, amb la taula plena de papers i fent llistes per a tot: pel que falta, pel que em deixo, pel que tinc, pel que he de preguntar...

La veritat és que el fet d’haver de construir el blog de forma “obligatòria” m’ha ajudat a posar un ordre a tot el caos que suposen els continguts del pràcticum.

És per aquest motiu que considero el blog com a una eina de construcció i regulació de l’aprenentatge, doncs fa reflexionar sobre la informació i el seu contingut de forma constant i això ajuda a clarificar les idees i a ser conscient del procés que s’està portant a terme ( autoaprenentatge).

El format blog ajuda a recollir idees, sintetitzar-les i ordenar-les, destriant allò que realment és important del que no, organitzant i classificant el coneixement. Això al meu entendre origina una autoregulació de l’aprenentatge, a la vegada que facilita l’adquisició de nous coneixements, ja que s’assimilen d’una forma més ordenada, havent-la d’explicar dues vegades, per a tu i per als lectors del blog .

Per dir-ho d’alguna manera crea una mena d’efecte mirall, doncs el fet d’haver de presentar la informació de manera ordenada i concisa de manera externa, implica el mateix procés però a nivell intern. Un procés que es retroalimenta de forma constant, on clarificar contingut intern representa una bona exposició dels mateixos, i aquesta exposició genera a la vegada una reconfiguració interna, essent en tot moment conscient del propi procés d’aprenentatge.

A banda un altre avantatge és el feedbak amb els companys, i les interaccions que afavoreix el format blog. El disposar dels blogs dels companys permet conèixer les seves pràctiques, poder accedir a enllaços i a informacions útils, així com aprendre de la seva manera de presentar els continguts. A la vegada que et fa ser més estricte amb els teus continguts, donat que es tracta d’un format públic, a l’abast com a mínim de la resta de companys de l’aula.

Per tot això he volgut dedicar uns paràgrafs a l’espai de reflexions, ja que durant els diferents anys de carrera s’ha parlat contínuament de l’aprenentatge significatiu, i un cop acabat aquest blog, penso que no podria trobar un millor exemple.

El diagnòstic

Una de les motivacions per a realitzar les pràctiques en un Centre com el que he escollit era la possibilitat de conèixer el diagnòstic de primera mà, i m’ha servit per a reafirmar la convicció de la utilitat dels mateixos.

Lluny de la idea que els diagnòstics poden ser clars etiquetadors de les dificultats d’aprenentatge, i que es basen amb tests de caràcter numèric i correctiu, els diagnòstics són de gran valor per a descartar possibles causes i per a planificar una intervenció molt més ajustada a les característiques de l’infant. Essent descartadors de diverses patologies des d’un moment inicial

Generalment les exploracions es basen en les entrevistes als pares i al propi infant, en tests intel·lectuals i projectius, així com exploracions de lectura, escriptura i capacitats verbals.

Una de les coses que he pogut observar és que els test intel·lectuals a banda de proporcionar dades numèriques i proporcionar-nos informació sobre el desenvolupament intel·lectual de l’infant , també permeten observar al subjecte en situacions estàndard, més semblants a la situació escolar que l’exploració per entrevista lliure. A través dels tests es planteja al nen problemes de diferents tipus que exploren funcions psíquiques diferents ( diferents vessants del funcionament intel·lectual) i el desenvolupament de les seves capacitats. D’aquesta manera es pot observar com els enfoca, i els resol, les seves actituds i també com reacciona davant l’èxit i el fracàs.

D’aquí la idea que tant és important el resultat del propi test com el desenvolupament del mateix, doncs aquest en aporta una gran informació sobre el seu estat emocional , sobre el caràcter i la personalitat de l’infant, la seva tolerància a la frustració i a l’ansietat, els tipus de defenses que posa en funcionament i la seva flexibilitat.

Per aquest motiu durant les exploracions vaig crear-me una petita eina, una mena de registre d’annotacions” on a banda de les proves que realitzava anava anotant les seves reaccions i comportaments.

Per exemple en el cas de Blau, es van detectar diverses defenses i reticències davant determinades proves amb frases com “ no me sale, yo nunca ha hecho esto, yo de eso no se mucho ya lo veras, eso no se me da muy bien...” O distraccions que no el deixaven concentrar-se amb la tasca, i que podria considerar-se com un element que també es pot donar a l’aula, on hi ha més nens i molts més estímuls que en una sessió individual.

   

La dislèxia:

Durant la realització de la carpeta de material per realitzar reeducacions per a infants amb el trastorn de la dislèxia he pogut submergir-me en profunditat en els diferents continguts d’aquesta dificultats d’aprenentatge, la seva definició, els factors que la originen, els principals tipus de dislèxia i les seves característiques.

Generalment els infants dislèctics presenten una simptomatologia semblant i crida l’atenció la seva dificultat per aprendre a llegir, així com les seves característiques en la lectura i l’escriptura tals com:

-Inversions: escriure en “efecte mirall” escriure les lletre invertides horitzontalment o verticals confonent alguns grafismes amb els seus simètrics ( p/q; b/d;E/3)

-Composició de paraules i frases: composar paraules i amb les paraules frases,oblidant amb facilitat .

-Omissions, addiccions i substitucions: afegir lletres a l’escriure o llegir, deixar-se-les o substituir-les per altres

-Paraules enganxades i partides: pel que no hi ha una noció del concepte de la paraula, sense que pugui desenvolupar l’anomenada “ortografia natural”.

-Dificultats per fer síl·labes i comprendre el que llegeix: dificultats en l’automatització de la lectura perquè s’estanquen en les síl·labes.

-Faltes d’ortografia: si ja presenta les dificultats anteriors al dislèctic l’ortografia convencional lli resulta un gran enigma, essent aquesta una de les característiques que persisteixen d’adult.

Malgrat tota aquesta simptomatologia semblant, cada infant dislèctic és molt diferent en quan a manera de ser, les seves habilitats, interessos i capacitats. Cada infant presenta un ampli ventall d’organitzacions psicològiques, de gestió de la ansietat, de mecanismes de defensa, d’estils de relació i de simptomatologia afegida.

D’aquí la importància d’un bon diagnòstic i d’un ajustament del tractament a les necessitats de cada individuo. En el llibre Dislèxia en el dessarrollo psíquico: su psicodinàmica, l’autora exposa diferents exemples de casos tractats. I cada infant presenta les seves peculiaritats i la seva pròpia història de vida que marquen nombroses diferències d’un cas a un altre. Fins i tot en les proves estandarditzades com el Wisc, els resultats són extremadament diferents els uns dels altres depenent dels factors psicològics, com les seves por o els mecanismes de defensa que hagi elaborat per a afrontar determinades dificultats.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció ha estat conèixer casos de persones adultes amb dislèxia  en el llibre s’exposen 4 casos diferents: un metge de 40 anys que explica que va acabar els seus estudis sempre amb l’ajuda del  figura d’un lector al que contractava per que li llegís. O un químic de 40 anys, que no faltava mai a classe per memoritzar els continguts de forma oral, escrivint petites anotacions amb signes que havia inventat i que únicament entenia ell.

Durant les pràctiques també he pogut parlar amb una noia que actualment estudia batxillerat i que va ser diagnosticada de dislèxia des de primària. La qual afirmava que cada nou curs suposa un nou esforç, que no acaba de ser conscient de com s’ho ha fet per arribar fins aquí però que posa molta dedicació i moltes hores, essent conscient que necessita més temps que la majoria, però que el seu cervell funciona a mil revolucions.

Són casos sorprenents que ajuden a comprendre millor tota la teoria i les dificultats en les que s’afronten les persones que pateixen aquest trastorn.

Una de les coses que he valorat com a molt important, és la manera com cada persona ha afrontat la dificultat com a un component essencial per a que la seva vida quotidiana es desenvolupi amb la major “normalitat” possible. 

Reflexio final

Des de l’inici del blog he anat repetint la motivació que em generava poder realitzar les pràctiques en un centre psicopedagògic, ja que és una opció que contemplo a nivell professional, i que per manca de formació i inseguretat mai m’he atrevit a tirar endavant.

Per tant aquestes pràctiques per a mi han suposat una experiència molt positiva perquè han estat una forma de tenir contacte amb aquest àmbit, en el qual m’hagués estat molt difícil accedir de forma tant directa i amb “cinturó de seguretat” sinó fos a partir de l’àmbit laboral, on em manca molta experiència.

Com he anat exposant al llarg de les diferents reflexions d’aquest apartat són molts els factors que m’ha sorprès i que incorporo a nivell personal:

-La distribució de casos, tasques i rols professionals que hi ha establerts al centre, on ningú sobrepassa les seves funcions, com venim repetint al llarg del pràcticum,  malgrat en els casos on cal un abordatge terapèutic i pedagògic a la vegada, ambdues professionals treballen de forma conjunta i paral·lela amb una coordinació exemplar i amb gran respecte professional.

-La intervenció dissenyada per i a través del joc, com a una forma de motivació però sobretot com una manera de situar l’alumne com a eix de l’aprenetatge que construeix el seu propi procés a partir dels coneixements i experiències pròpies que anirà modulant, canviant i sumant tot seguint el seu ritme. Una visió molt constructivista del desenvolupament, que s’aparta de l’enfocament de tipus més clínic al que sovint se li atribueix a les funcions diagnòstiques, fins i tot per part de la psicòloga que a banda es professora d’infantil.

-El blog com a eina per a la construcció de l’autoaprenetatge i com a un clar exemple de l’aprenetatge significatiu que tants esment s’ha fet al llarg de la carrera.

Més de cara a les pràctiques que he realitzat, aquestes pràctiques m’han donat la possibilitat de realitzar un diagnòstic psicopedagògic de forma acompanyada, coneixent poc a poc les petites peculiaritats de cada test i de la seva interpretació. Així com conèixer en profunditat una dificultat d’aprenentatge concreta, i força quotidiana, poden elaborar i reflexionar sobre el material per a la seva reeducació, coneixent testimonis de primera mà i gran quantitat de bibliografia que em serà molt útil.

A nivell d’objectius, per mi era clau:

En quant al Diagnòstic

-Aprendre a realitzar un diagnòstic psicopedagògic.

-Conèixer les estratègies, eines i instruments diagnòstics.

-Aprendre a recollir informació útil i saber destriar-la

-Saber mantenir i construir un bon clima de treball .

-Atendre i adequar-se a les necessitats dels usuaris

-Aprendre a planificar una intervenció ajustada a les característiques i necessitats del subjecte

-Dotar de caràcter científic el recull i elaboració de la informació obtinguda.

Pel que fa a la carpeta del material:

-Elaborar material propi i pel centre adreçats a les reeducacions en dislèxia

-Adquirir coneixements específics sobre les característiques, comportaments i peculiaritats dels alumnes dislèctics

-Elaborar un inventari del material existent al centre

-Dissenyar, elaborar i desenvolupar recursos i eines per a l’acció reeducativa enfocats a la dislèxia.

Penso que un cop, quasi finalitzades aquestes pràctiques he pogut assolir els objectius plantejats a banda que a nivell personal m’emporto l’experiència adquirida en el maneig de les diferents eines, tot i que encara me’n manca moltíssima. Així com l’adquisició de competències professionals que em seran molt útils per a la meva feina actual.

Malgrat tot també m’he trobat amb diverses dificultats i crec que aquest és un espai adequat per a poder fer autocrítica.

Les primeres dificultats ja van aparèixer al propi disseny de les pràctiques. En un principi amb les meves tutores de centre enfocàvem aquest disseny i intervenció en un cas del centre, del qual vam obtenir el consentiment tant dels progenitors com la motivació de l’infant. Malgrat tot, seguint les indicacions de la UOC, la intervenció no es podia focalitzar en un únic cas, així que en reunió vam contemplar la possibilitat de poder afegir a aquest procés diagnòstic la opció de poder elaborar una carpeta amb material per la reeducació. Donada la manca d’usuaris, que tan per consentiments com per horaris es feia difícil disposar.

D’aquesta primera dificultat, doncs, es desprenen dues reflexions, la primera les limitacions que comporta l’elecció d’un centre privat de pràctiques, doncs els rols, la intervenció, l’accés als usuaris es veuen ressentits pel caràcter privat, per a la gestió econòmica i confidencialitat que se’n desprèn. Pel que recomanaria als futurs alumnes de pràctiques que escollissin un centre de caràcter públic

La segona, i amb una total autocrítica, que la carpeta de material sempre ha configurat per a mi una segona opció, i crec que els resultats se n’han trobat plenament ressentits.

Pel que fa més específicament al projecte de diagnòstic, les principals dificultats amb les que m’he trobat han estat l’incompliment de la temporalitat marcada i la no possibilitat de recollir informació del context educatiu, fet que m’ha fet tenir la sensació que l’informe em queda coix, i que no estava destinant prou temps a la part més fonamental del diagnòstic, l’informe, el qual encara em trobo elaborant actualment.

Aquestes dificultats han vingut donades a agents externs, com la decisió de la professora de l’infant i els horaris del subjecte. Però penso que són elements que jo hauria d’haver contemplat amb anterioritat. A banda crec que a nivell personal he tingut dificultats derivades de la fluïdesa i la necessitat de familiaritzar-me amb els test i les proves, segurament allargant excessivament la primera fase de recollida d’informació, potser per una mica de por o impressió de la responsabilitat del que estava fent.

El temps destinat al diagnòstic m’ha fet treure’n de la carpeta de material, la qual penso que m’ha quedat una mica coixa, doncs hi volia invertir més esforços i afegir més recursos.

Aquesta opció s’ha vist modificada al llarg del pràcticum infinitat de vegades, primerament estava pensada per la lectoescriptura, després a la dislèxia en concret, a posteriori calia definir el grup d’edat... I en moltes ocasions m’he vist saturada.

He comptat amb el suport incondicional de la tutora, la qual m’animava i m’ajudava a tirar endavant, considerant que el que estava portant a terme, era molt i ho estava enfocant bé... 

Però les meves sensacions distaven molt de la seva opinió, doncs jo a diferència d’ella vivia la data d’entrega de forma constant.

Un handicap que veig en aquesta carpeta és una mica el caràcter general i la impossibilitat d’haver-la pogut avaluar, podent aplicar el material a algun infant del centre. Però les característiques del centre, les temporalitats del pràcticum, conjuntament amb el volum de feina que suposa realitzar dos subprojectes a la vegada, crec que han estat factors detonants per què això hagi esdevingut així.

Un altre aspecte que m’agradaria comentar com a dificultat és que en ocasions m’ha estat complicat separar un subprojecte de l’altre, i en moltes de les activitats dissenyades pensava en Blau coma receptor de l’activitat, quan en realitat no era així.

Malgrat tot d’aquestes pràctiques m’emporto una bona experiència

Per acabar m’agradaria afegir una idea que considero molt important, la dificultat de realitzar un bon diagnòstic i plantejar un treball reeducatiu al respecte, doncs crec que és vital disposar d’una bona base tan a nivell de desenvolupament dels infants com en referència als diferents trastorns existents i els trets distintius de cadascun d’ells.

Una tasca que requereix d’una gran experiència, sobretot a nivell pràctic, perquè com he exposat ja anteriorment, cap dificultat i simptomatologia és igual perquè cada infant és un món en sí mateix.

Element que ens condueix de manera directa a la formació permanent i continuada. M’agradaria destacar que ambdues professionals participen en multiplicitat de cursos i formacions, i a banda formen part d’un petit grup que van crear on discuteixen sobre diverses temàtiques de l’àmbit, analitzen dinàmiques, formació i noves tendències, grups d’experts de determinats testos i la seva interpretació.

Des d’aquestes pràctiques em plantejo poder dedicar un any sabàtic, doncs crec que me’l mereixo, però començar una formació específica tan aviat com em senti preparada. Una de les experiències que m’ha agradat molt ha estat les teories del desenvolupament neuromotriu i no descarto poder-hi participar properament.